Billie Holiday

Eleanora Fagan Gough (Baltimore, 7 d'abril del 1915 - Nova York, 17 de juliol del 1959), coneguda com a Billie Holiday i anomenada també ''Lady Day'', va ser una cantant dels Estats Units de ''jazz''. Juntament amb Sarah Vaughan i Ella Fitzgerald, és considerada una de les veus femenines més importants i influents del ''jazz''.

El tema "Strange Fruit" (escrit per Abel Meeropol) va ser considerat com la millor cançó del segle XX per la revista Time el 1999 i una de les primeres cançons contra el racisme. El valor artístic de Billie Holiday resideix en la seva capacitat interpretativa, en el seu domini del ''swing'' i en l'adaptació de les seves qualitats vocals al contingut de la cançó.

Billie Holiday transmetia a les seves cançons una intensitat inigualable que, en molts casos, és fruit d'una translació de les seves vivències personals a les lletres cantades. Això fa que el seu estil estigui molt vinculat a intèrprets clàssics del ''blues'' com Bessie Smith o Ma Rainey. També és clar el seu deute, confirmat per ella mateixa, amb Louis Armstrong (en la seva autobiografia va deixar escrit: "Sempre vaig voler el gran so de Bessie i el sentiment de Pops.") i, evidentment, amb qui seria el seu principal acompanyant: el saxofonista tenor i clarinetista Lester Young.

La seva veu única, aspra i lírica alhora, portava els estigmes d'una vida dolorosa. Marcada pel patiment, excessiva, fràgil, Billie va trobar en el cant la poca pau i llibertat que li va ser promesa, abans de la seva mort prematura als quaranta-quatre anys.

És coneguda la seva addicció als opiacis -heroïna i morfina-, com la de molts altres contemporanis seus en la història del ''jazz'', com el saxofonista Charlie Parker, també "revolucionari" en el seu camp -i gran improvisador, va crear una línia que seguirien després altres grans com ara Miles Davis, que també va caure en l'heroïna i que va actuar a Barcelona cap als 80- (se li pot dir ''cool'', ''bebop'', ''free-jazz'', totes etiquetes per definir el ''free-jazz'', com a "unitat"), amb qui Billie va "coincidir" al final de la seva vida. Temps després (seguim parlant de Charlie Parker), Julio Cortázar dibuixaria magistralment en la novel·la curta ''El perseguidor''. Però tornant a Billie Holiday, objecte d'aquest article, ningú no pot dubtar del seu grau de diferenciació, en positiu, entre els homes i dones més grans del ''jazz''.

Va treballar puntualment o de forma continuada, en diferents períodes de la seva trajectòria, amb alguns d'aquests "grans", com Count Basie, Artie Shaw, Benny Goodman, Lester Young, o el productor/director d'orquestra Ray Ellis, en un moment que es pot anomenar ''mític'' en la història del ''jazz''. Durant els últims anys de la seva carrera va tenir com a director musical i pianista ocasional a Buster Lavere Harding, el qual a més d'altres li arranjà un dels seus grans èxits ''Baby, get lost''. Un moment clau de transició, des dels ''blues'' i ''swing'' al ''free-jazz''. Proporcionat per Wikipedia